Kuu!

Moonrise Kingdom

Estic completament enamorat d’en Wes Anderson. Fa anys i panys que em manté fascinat per aquestes històries de famílies tortuoses que es mouen en càmera lenta i que supuren música, ferides i travellings per tots els porus del seu cel·luloide.

Me l’estimo de tal manera que sempre he estat capaç de perdonar-li aquest ambient naïf i aquestes històries poc agosarades que es repeteixen pel·lícula rere pel·lícula a canvi de tota aquesta màgia i tots aquests personatges despentinats i vestits amb jaquetetes de punt.

I llavors arriba Moonrise Kingdom i hem de renegociar les regles del joc. Però ei, tranquils, que no és, ni molt menys una infidelitat. És un petit canvi en la relació, perquè en Wes ha decidit, sense sortir-se de les seves pautes habituals, incorporar nous punts al seu discurs. La família desestructurada és present en tots i cada un dels plànols de la pel·lícula, però ara queda en un segon pla: hi ha quelcom, com ara una ingènua i màgica història d’amor, que passa per davant de tots els complexes assumits durant tants anys de Tennenbaums, Life Aquatics o Darjeeling Limiteds. La recerca (i crítica) d’una família normal queda en un segon pla. Collons.

I encara diria més: els personatges continguts i desesperants pugen un graó i ara són quasi imperceptiblement capaços d’enfadar-se. Desafiants. Hòstia.

En Wes Anderson, amb Moonrise Kingdom, ha madurat una mica per poder explicar més amable i àmpliament un petit conte d’amor juvenil, un fet que s’agraeix però que descol·loca i que fa que la pel·lícula sovint avanci a cops en comptes d’amb aquella suavitat amb que ens té acostumats el mestre dels plans plans que es mouen acompanyats de cançons indies i no de tambors i trompetes.

I no passa res, perquè en Wes, el meu Wes, ha provat sortir-se de les seves pròpies regles amb uns nens magnífics i encantadors que caminen amb mapes per un món que no acaben d’entendre, tot fugint de (i acostant-se a) uns Bruce Willis i Edward Norton espectaculars, capaços de posar un contrapunt de maquillada realitat a tanta electricitat fantasiosa que porta l’aire, i a un Bill Murray encarregat d’encarnar tots els antics vicis de les famílies desestructurades.

Igual que abans al Wes li podia perdonar tota aquesta inocència trasbalsadora, ara li puc perdonar aspectes molt menys rellevants com no haver estat del tot el meu Wes de sempre. I entre una presentació de personatges inicial majestuosa i aquest petit protagonista que es menja tota la pantalla, aquests mapes, aquests rius, canoes, ulleres, arques de Noè, corbs i cales aïllades, en Wes continua sent un dels meus grans amors i Moonrise Kingdom és un pas endavant amb petits matisos de diferència que no malmeten en absolut un discurs agradable, màgic, i ple de llampecs.