Kuu!

Suposo que és bastant normal que tot sovint ens preguntem sobre nosaltres mateixos. De manera un pèl obsessiva i aleatòria. És per això que s’agraeix que una petita pel·lícula com Romance Joe reflexioni amablement sobre sí mateixa i pensant en el propi autor de manera despreocupada.

Una comèdia amb diferents històries en diferents espais temporals que reflexionen molt amenament i amb personatges amables sobre l’autoria, la inspiració i la pròpia supervivència entrellaçant-se en un discurs principal senzill i sense exageracions.

I és així com, una vegada fet el cant a la senzillesa ens n’adonem que potser el que supera a en Joe és la pretensió de voler ser qui no es pot ser tot i saber que les pròpies capacitats són limitades. Que omplir una pel·lícula de capítols i personatges sense un objectiu clar (més enllà de la pròpia demostració de capacitat per qüestionar-ho tot) no porta enlloc més que al propi suïcidi frustrat. Una mica com un dels protagonistes, que ho intenta però no se n’acaba de sortir, amb això de donar-se un final que ens regali un sentit per a tot plegat.