Ted
Sembla un moviment inevitable, que qui té èxit a la televisió pretengui sublimar-lo al cinema. Però tot i que a priori pugui semblar el contrari, televisió i cinema són dos mitjans completament diferents, i ja sabem que els canvis de mitjà acostumen a no ser massa bona idea, cosa que ajuda al fet que la majoria de moviments entre un i l’altre acabin resultant fallits. Ara no sé d’on ha sortit aquesta veueta que m’ha dit “David Duchovny“.
Ted té un responsable ben clar i ben publicitat. Dir Seth MacFarlane és dir Family Guy, i dir Family Guy és riure. Una sèrie de vocació irreverent i ofensiva, amb acudits que molts definirien com de to baix. I potser tindrien raó. Escatologia, racisme, insults, violència; absurd i referències vuitanteres per tot arreu. Què polles més volem, criatures?
La fórmula, tot i que no excessivament novedosa i bevent massa sovint i de manera massa evident de fonts massa properes, ha resultat tan exitosa que la temptació d’estendre el filó ha acabat resultant ineludible. I així va néixer en Ted, un ós de peluix que gràcies al desig sincer de Nadal d’un nen de vuit anys és insuflat d’alè vital. Que bonic, oi? Sí, tot és bonic fins que creixem. Ted té la intenció de ser una faula sobre fer-se gran i els perills i responsabilitats que això comporta, però tot plegat amanit amb grans dosis de pallisses a nens jueus, acudits gruixuts i en Flash Gordon esnifant cocaïna. Aquest és el terreny que millor toca en MacFarlane, i mentre no se n’allunya tot va sobre rodes, però Ted no és un capítol d’animació de 22 minuts sinó una pel·lícula d’hora i tres quarts amb unes necessitats diferents. Una pel·lícula necessita un esquelet solvent i prou sòlid com per aguantar-la dreta, i quan toca vertebrar això Ted trontolla perillosament.
Tot i això, la funció principal que té és fer riure, i ho aconsegueix abastament a base d’helicòpters Apache amb míssils, que són la cosa més poderosa que existeix.
