Som al 2011. Ara podem dir, sense massa por d’equivocar-nos, que quan en una pel·lícula de suposat terror hi surt en Michael Berryman fent un cameo a l’inici més val que ens preparem pel pitjor. Si no ens queda clar, sempre podem fixar-nos amb d’altres detalls. Si per explicar-nos que la protagonista té pànic als cotxes a causa d’una situació traumàtica ens fan uns flashbacks amb efectes de càmera d’estar per casa, més val que ens preparem pel pitjor. Si per tractar la fòbia la psicòloga se l’emporta d’excursió (en cotxe, evidentment) al lloc on es va produir el trauma “per tancar el cercle”, més val que ens preparem pel pitjor. Si la psicòloga, supurant racionalitat i professionalitat, carrega al cotxe un encaputxat que s’acaba de llançar sobre el cotxe i que el primer que fa és rosegar un enfilat de carn crua, llavors ja no cal que ens preparem pel pitjor. Ja hem fet tard.
Llavors ja no importa que ens donin bons moments de tensió en l’ambient reduït que és el cotxe. És un miratge. Perquè no ens preguntem perquè mor tothom ràpid excepte la noia fòbica. Perquè al final potser ens voldran apuntar que tot plegat és només dins el seu cap, en un gir final incompetent. O potser no, potser tot serà el que sembla, un final poc satisfactori i menys coherent. Realment, només es poden fer spoilers de pel·lícules que saben què són.