Kuu!

Quan algú diu “animació” automàticament hi ha unes quantes neurones que diuen “Akira”. I en molts aspectes, hauríeu de poder escoltar les vostres pròpies neurones. Perquè Akira ho té pràcticament tot. Nens ancians, masses informes de carn, un parell d’herois que no se sap ni què volen ni què pinten ni si són realment herois. I és que els japonesos no s’estan d’hòsties, si s’han de destruir Tòquio, destrueixen Tòquio, i de manera col·lateral el puto món.

Encara que a canvi hagin de construir un dels pilars del cinema d’animació actual. Al final, resulta que Akira té ben poc pes a Akira, però Akira té massa de tot com per ser passat per alt. Massa pes i massa de tot. Fins i tot una batalla final que canvia tot el puto món.

Akira, més que ser una meta imprescindible en el cinema d’animació, és una meta de ciència ficció molt difícil d’igualar. Perquè més enllà de la grandiloqüència exagerada d’aguna de les escenes, un guió delirant…

Dec ser un dels molts que van començar a tornar-se ‘així’ amb el programa ‘manga!’ que fa tants i tants anys feien pel canal 33. Devia ser un dimarts, o un dijous, i potser…