Kuu!

L’estiu ens ha caigut a sobre, i apàtics i suats, intentant no fer el què estem obligats a fer, ens ha acabat de rematar el primer avenç de programació del Festival de Sitges d’enguany. Sense deixar temps per reposar-hi, refredar-ho i meditar-ho llancem els principals noms que ens han cridat l’atenció:

Cronenberg. El nostre director canadenc preferit torna on ens ha fet passar millors estones. Malauradament, ho fa a destemps i a remolc, després d’haver passat per Cannes i amb una pel·lícula que ja estarà estrenada de fa mesos a tot el món. Però collons, quines putes ganes de veure COSMOPOLIS que tenim.

Carax. També a remolc de Cannes, el cinema d’en Leos Carax no té l’abast comercial del d’en Cronenberg (que tampoc podria presumir gaire, que diguem), de manera que sigui com sigui HOLY MOTORS serà molt benvinguda.

Martyrs. En Pascal Laugier ens va intentar xocar, amb prou èxit, amb la seva anterior pel·lícula. Tot i els punts flacs que presentava ens fa apuntar en vermell THE TALL MAN a l’agenda.

Blair. Dels dos responsables de la infame The Blair Witch Project, l’Eduardo Sánchez ha sigut el que pitjor ha sabut portar-ne la ressaca. No sabem si amb LOVELY MOLLY ens farà canviar d’opinió, però no hi apostaríem massa.

Tsui. El cinema xinès de fantasia heorica amb batalles impossibles d’espases té un nom propi. Tsui Hark. Ens farà repassar la trilogia Hi Havia Una Vegada A La Xina abans de decidir si atrevir-nos amb la seva incursió al 3D.

Piñol. Tal i com va sent norma darrerament, la producció nacional tindrà un lloc preferent al festival amb EL BOSC, una adaptació d’un relat de l’Albert Sánchez Piñol protagonitzada per en Tom Sizemore i l’Àlex Brendemühl. Una òpera prima que esperem que superi el que vam rebre l’any passat amb EVA.

Rueda. Però ha de ser EL CUERPO qui inauguri el festival, convertint amb tota seguretat la Belén Rueda en l’actriu que més vegades hagi protagonitzat una pel·lícula inaugural. Cal?

Lynch. Però no el Lynch que tots voldríem, sinó la Lynch que fa dos anys va guanyar el festival. CHAINED s’acostarà més a SURVEILLANCE o a HISSS? Acceptem apostes.

John. JOHN DIES AT THE END. Apa, ja ho sabeu. La darrera astracanada d’en Don Coscarelli diuen que s’acosta més a l’enorme BUBBA HO-TEP que a PHANTASMA, però això seria el de menys. Coscarelli, què més cal per marcar-la en vermell? Giamatti? Doncs afegim-hi en Paul.

Miike. Un nom ineludible a Sitges, en Takashi Miike dóna sempre uns quants títols potencials per presentar-hi. Aquest any en tindrem dos, FOR LOVE SAKE i ACE ATORNEY. No ens hi podrem resistir.

Bornedal. O potser Raimi. Com vulgueu. THE POSSESSION ve dirigida pel responsable de NATTEVAGTEN i de FRI OS FRA DET ONDE i produïda per un dels noms claus del terror nordamericà. Cal més?

Aquests són només onze noms. O dotze. I tenim una sensació inicial de destrempera desacostumada. Anar a remolc d’altres festivals ens preocupa una mica, però també és cert que la sensació de coitus interruptus minvarà, segur. Només amb alguns dels noms que apuntem aquí ja podem començar a pensar que tornarem a gaudir d’un Festival de Sitges tan monumental com de costum.

 +info